EL LLOP ENTREMALIAT

Una vegada hi havia un bosc on els rierols i la verdor creixia en tot el seu entorn .
Dins ell tota classe d’animalets hi vivien lliures i feliços.

Però una amenaça cercava els seus indrets; s’acostava la tardor i en aquell bosc tant bonic aviat apareixerien els caçadors.

Una parella de llops que allà hi vivien tenien un fillet tant entremaliat que els seus pares estaven molt preocupats.

Un dia, el llop petit, va sentir l’arribada dels caçadors. Encuriosit l’hi va dir al pare:

- Tinc moltes ganes de veure els caçadors; em semblen uns éssers molt misteriosos.

- No pensis pas en veure’ls!-va contestar el seu pare- Només volen caçar llops jovenets per la seva pell lluenta i fina. Recorda que a ells això és l’únic que els hi agrada.

Havien passat uns quants dies d’aquella conversa. Els pares varen haver d'anar a cercar menjar i li van dir al seu fill:

- No surtis del cau perquè ronden els caçadors i no voldríem tenir un disgust.
- No patiu pas, que no marxaré – va contestar el llop petit amb uns ulls plens d’alegria.

Era tanta la curiositat que sentia que, tant bon punt van marxar els pares, amb un tres i no res ja va ser al bosc.

Però, efectivament, els caçadors estaven amb els ulls ben oberts, vigilant per si veien el que a ells tant els hi agradava: un llop jovenet i bonic amb una pell molt lluenta.

De cop i volta varen veure que rere d’unes mates hi havia un llop petitet que els estava mirant i, tot d’una, el varen voler caçar.

Va tenir un esglai tant fort que se’n va anar amb una ràpida correguda al cau.

Quan va arribar a casa seva, es va trobar amb els pares. En veure’l amb aquell gran panteix, que quasi s’ofegava, van suposar que no havia acumplit la paraula donada i que havia anat a veure els caçadors.

Els pares van voler saber la veritat; per això l’hi van preguntar si havia anat a veure’ls.

Ell, amb el cap baix i tremolant encara per l’ensurt els va dir:

- Si, però n’estic molt penedit per no haver fet cas del que em dèieu; os ben asseguro que sempre, sempre, sempre faré cas de tot el que em digueu. Sabeu? he passat tanta por per no creure.

En veure’l, veritablement, tant penedit, va ser perdonat pels seus pares, ja que, confiaven en la paraula del seu fillet.

Aquell llop petitet es va fer gran i va ser per sempre molt feliç dins del seu estimat i bonic bosc ple: de roures, de pins, de matolls, de romaní, d’espígol i de milers de flors boscanes. Que feliç va viure junt amb la seva formosa companya i els seus fillets entremaliats.




Mercè Gambús